Crecer entre textos

Elegía de Miguel Hernández En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería. Yo quiero ser llorando el hortelano // 11A de la tierra que ocupas y estercolas, // 11B compañero del alma, tan temprano. // 11A Alimentando lluvias, caracolas // B y órganos mi dolor sin instrumento, // C a las desalentadas amapolas // B daré tu corazón por alimento. // C Tanto dolor se agrupa en mi costado // D que por doler me duele hasta el aliento. // C Un manotazo duro, un golpe helado, // D un hachazo invisible y homicida, // E un empujón brutal te ha derribado. // D No hay extensión más grande que mi herida, // E lloro mi desventura y sus conjuntos // F y siento más tu muerte que mi vida. // E Ando sobre rastrojos de difuntos, // F y sin calor de nadie y sin consuelo // G voy de mi corazón a mis asuntos. // F Temprano levantó la muerte el vuelo, // G temprano madrugó la madrugada, // H tempra

Donde habite el olvido 👤 de Luis Cernuda Donde habite el olvido,  En los vastos jardines sin aurora;  Donde yo sólo sea  Memoria de una piedra sepultada entre ortigas  Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios. Donde mi nombre deje  Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,  Donde el deseo no exista. En esa gran región donde el amor, ángel terrible,  No esconda como acero  En mi pecho su ala,  Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento. Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen suya,  Sometiendo a otra vida su vida,  Sin más horizonte que otros ojos frente a frente. Donde penas y dichas no sean más que nombres,  Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;  Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,  Disuelto en niebla, ausencia,  Ausencia leve como carne de niño. Allá, allá lejos;  Donde habite el olvido. 1.- ¿Qué metros predominan? ¿Cómo se consigue el ritmo en el poema? Co

He mirat aquesta terra 🌅 de Salvador Espriu Quan la llum pujada // des del fons del mar // 10A a llevant comença // just a tremolar, // 10A he mirat aquesta terra, // 7b he mirat aquesta terra. // 7b Quan per la muntanya que tanca el ponent el falcó s'enduia la claror del cel, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Mentre bleixa l'aire malalt de la nit i boques de fosca fressen als camins, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan la pluja porta l'olor de la pols de les fulles aspres del llunyans alocs, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan el vent es parla en la solitud dels meus morts que riuen d'estar sempre junts, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Mentre m'envelleixo en el llarg esforç de passar la rella damunt els records, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit camp l'ample silenci q

Talaiots 🐦 de Maria Antònia Salvà Hi ha un racó de la marina // 8a que té mon cor encativat: // 8b ullastres vells i soledat // 8b i cards ressecs d’aguda espina. // 8a Entre els ullastres centenaris qualque bordall de magraner bada soliu en l’arrecer ses flors roents com encantaris. Per l’enderroc d’una paret, talment armats que fessin guarda, aguaiten punxes de donarda que mai doblega vent ni set. I uns talaiots allà escampats en llur decrèpita ruïna, pel sec terrer de la marina semblen ossams mal soterrats. La ment es perd dins la foscor. Qui mai dirà com fou la vida d’aquella gènera extingida pel temps remot de l’antigor? Un negre corb que l’aire bat al talaiot son vol atura; d’un alt cairell de roca dura un mot d’enigma s’ha esbombat. Misteriós, l’aucell en dol ha dit un mot d’estrany llenguatge; i fuig el corb. I aquell paratge roman més mut i més tot sol. Mètrica i estructra: Set estrofes de quatre ve

Desolació ☔ de Joan Alcover Jo só l’esqueix d’un arbre, // esponerós ahir, // 6+6A que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; // 6+6B mes branques una a una va rompre la tempesta, // 6+6B i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. // 6+6A Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sens entranyes que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa, al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca: sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort. Mètrica i estructura: El poema presenta estructura de sonet, amb quatre estrofes, les dues primeres de quatre versos (quartets) i les dues últimes de tres versos (tercets). El poema té versos alexandrins (dotze sí

L’Elionor 👧 de Miquel Martí i Pol L’Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”. La gent se l’estimava, l’Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l’escombra. Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l’opaca grisor de les finestres, i al cap de poc l’Elionor no hauria pas sabut dir d’on li venien les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud. Les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquells mals es curaven casant-se i tenint criatures. L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia predicció de les dones, va créixer, es va casar i va tenir fills. El gran, que era una noia, feia tot just tres hores que havia complert els catorze anys quan va posar-se a treballar. Encara duia trenes i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”. Mè

Els amants 💕 de Vicent Andrés Estellés 'No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bé

Cambra de tardor 🍁 de Gabriel Ferrater La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren  trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma.  Que lent el món, que lent el món, que lenta  la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs  d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt.  Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten,  i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes  quan vénen a colgar-nos. Adormides,  les fulles dels meus besos van colgant  els recers del teu cos, i mentre oblides  les fulles altes de l’estiu, els dies  oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna. Mètrica i e

Corrandes d’exili 🏃 de Pere Quart (Joan Oliver) Una nit de lluna plena // 7a tramuntàrem la carena, // 7a lentament, sense dir re… // 7b Si la lluna feia ple // 7b també el féu la nostra plena. // 7a L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Dèu que han trobat a la muntanya). Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla. A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida. Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré. En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. "Com el Vallès no hi ha res". Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la pla

Elegies de la represa 💗 de Rosa Leveroni No em preguntis, amor, per què t'estimo, si no trobo raons. Però podria dir-te del rossinyol la meravella i el batec de la sang, ni la segura dolcesa de l'arrel dins de la terra, ni aquest plorar suau de les estrelles? És que sabries, cert, l'ardent misteri d'unes ales signant l'atzur en calma. o el fluir de la font, o de la branca aquest respir beat quan l'aire passa?... No em preguntis, amor, per què t'estimo, si et tenia dins meu i ni sabria ja veure't com a tu, perquè respires dintre del meu respir, si dels meus somnis ets l'únic somni viu que no podria arrabassar la Mort... Mètrica i estructura: El poema és format per una sèrie (una sola estrofa) de setze versos decasíl·labs (a excepció de l’últim, que és hexasíl·lab) sense cap rima regular. Figures retòriques: Interrogació retòrica: vers 2-10. Personificació: vers 6 ‘aquest plorar suau d’estrelles’ i vers 8 ‘u